Permeteu-me que iniciï amb un pròleg que titularia com "El sistema està esgotat".
Realment tot estava preparat per reformar-ho amb Aznar, però un atemptat a Vallecas ho va canviar tot.
I después va venir Zapatero, l'Estatut, la crisi del 2008, el procés, referèndums a Catalunya, declaració d'independència, 155, Pedro Sánchez, presos polítics, exiliats, indults i amnistia...
I, quan els "Puigdemonts" i els "Junqueras dimiteixin", per a Espanya començarà una nova època de tranquil·litat per poder emprendre els canvis que s'havien de fer fa 20 anys.
Canvis a la Constitució, a l'Estat, a la llei electoral, al poder judicial, al finançament i, fins i tot, a l'organització i administració territorial.
Si es fixen, sense cap dissimul, només els interessa que Madrid sigui una gran Metròpoli (seu de tot) que pugui repartir engrunes a les comunitats amb superàvit fiscal. Això vol dir que quedaran com a aportadores netes i fora de privilegis: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
En aquest nou món que estem, en què la despesa militar s'ha de doblar a Espanya, només n'hi queda una: retallar l'ingent despesa que representa les regions subsidiades. És a dir, centralitzar-ne la gestió.
Sí, si fóssim imparcials en aquest tema, diríem que és de total lògica que es redueixi la infinitat de despeses inútils.
Per tant, a les comunitats se'ls exigirà que si volen continuar tenint Parlaments que ho paguin ells amb tributs propis. L'única cosa que garantirà l'Estat serà la Sanitat i l'Educació.
Per això serà molt important, quan aparegui aquest nou ordre, ser decisiu.
Que el sistema està esgotat ho veuen tant el PP com el PSOE, però l'utilitzen com a arma llancívola contra l'altre. Però hi haurà un moment (molt proper) en què hauran d'afrontar amb maduresa el que obligarà en part la UE i l'OTAN. Sense oblidar l'enorme dèficit de la Seguretat Social els propers anys.
Però l'espoleta de tot plegat pot ser un canvi de govern propiciat per un suport de Junts. Ja sigui en moció de censura o investint Feijóo en unes eleccions anticipades.
I aquí arriba el títol el post. Per als catalans, sobretot per als independentistes catalans, no hi ha cap diferència entre PSOE i PP, ni tan sols amb lo de l'amnistia (si el PP no hagués necessitat VOX també hauria pactat això a canvi de la seva investidura. I el PSOE hagués estat aleshores bel·ligerant amb això).
Vénen èpoques de canvis, els catalans hem perdut la nostra oportunitat de tenir un Estat propi, per tant, toca el pragmatisme dels bascos. Recordo que Rajoy els va oferir una rebaixa de la quota per uns simples pressupostos.
Junts s'ha de començar a reunir amb el PP. Si haguessin demostrat una mica d'empatia a Barcelona possiblement Trias seria alcalde.
És igual la crítica, fem el que fem sempre hi haurà la meitat dels independentistes que s'ho prendrà malament.
Ningú s'adona que estem en els anomentats segons de les escombraries del bàsquet? Perdem de 20, queden 30 segons i seguim fent personals pensant que, fallant-ne un, nosaltres farem triples... Dient-ho tècnicament: tot està decidit però cal esperar que es compleixi el temps reglamentari.
Acabo...
Amb l'independentisme derrotat i presumptes independentistes abstencionistes practicant onanisme recalcitrant, és evident que la meva generació no veurà la independència excepte apocalipsi mundial o holocaust zombi.
El lema del “no a tot; com pitjor, millor” el practiquem ara a casa nostra. De bojos...
En fi, això és com El Senyor dels Anells, els elfs marxen amb Gandalf i Bilbo a les terres imperecederas, començant així l'edat dels homes.
Doncs... quan s'hagin apartat totes les deïtats del procés, serà època de la racionalitat de la gent del carrer.
Sí, ho han endevinat, amb aquest començo una sertie de posts de comiat. Aquets mes es l'ultim.
No us poseu tristos, algun dia tindrem un català digne d'Excalibur.
