Feliç 2015...

Àngel Guimerà

El cap d'en Josep Moragues

Els caçadors són destres

i amaguen el parany;

mes, si l’afront vos deixa

els parpres aixecar,

ja la veureu ben alta,

la gàbia amb el reclam.

L’aucell no beu, ni menja,

ni sap d’aletejar.

A la claror del dia,

sobre el barrot callat,

no sent les mestralades

ni el calabruix ni els llamps;

mes, en venint les ombres,

fa por son refilar.

Viatger, vingues d’on vingues,

si tens el cor honrat,

flecta els genolls i prega

com fill, davant el cap

del pros Josep Moragues,

el nostre general.

Mireu-lo a clar de lluna

sobre el portal de Mar:

té el pergamí del rostre

fet clapes i brufat;

la boca, sense llavis;

els ulls, dos esvorancs;

dels polsos arrapats;

contret de front i celles;

verdós i negrejant.

Dintre un gabiot de ferro,

tot de gairell penjat,

les aus avalotades

el piquen revolant

i ell cruix i traqueteja

i es mou d’ací d’allà.

De sobte, se li encenen

els ulls com a fornals;

li bull la cabellera,

tot punxes, onejant;

solquen sa faç les venes

com vetes d’un penyal;

dintre el gabiot s’adreça;

fugen al vol les aus,

i ell diu, amb les dents closes

i amb veu d’agarrotat:

—Oh, torre de cent braces,

ja pols del camí ral!

Oh, mar de feres ones,

ja abisme ressecat!

Oh, altíssima Galera,

ja estelles en la llar

on couen les bagasses

pel ventre del tirà!

Nissaga desvalguda,

el que ets i el que has estat!

Tu, que de mar i terra

te feres dos esclaus,

de pellingots vestida,

traient pertot la carn,

vas de genolls per terra,

rebent als ulls el fang.

En el teu pit indòmit

pels cuiros masegat,

on s’han partit els ferros

de llances i panars,

el somiqueig de dona

que bé que ara li escau!

Allà on el cor tenies,

hi deus tenir un cranc:

abans que jo ets podrida,

primer que jo has passat!

Quan sonin les trompetes

del jutjament final,

els hèroes de la Terra

que dormen oblidats

pel mig de les gentades

sos fills han de cercar.

I jo els diré: amb vosaltres

el roure s'ha assecat,

i els nous borrons moriren

abans de plançonar.

Mireu allà els que s'alcen

d'entorn el Montserrat:

porten al coll reblada

l'anella de l'esclau:

sa cara és esllanguida,

son pit i front ben baix;

sa parla és forastera,

no és nostre el seu tirat:

tots són de Catalunya,

ni un sol és català!

I els hèroes de la terra

sens veure't passaran!

Oh pàtria, pàtria meva,

bé et toca de penar,

que per graons d'abismes

vas sens repòs tombant.

L'horrible criatura

que ahir te rematà,

si no té al cos el diable,

s'hi troba emparentat.

Ai trista Catalunya,

bé et cal el treballar!

Per eixa vida impura,

que és món, dimoni i carn,

el sol no té mai posta:

deixonda't, que ella jau.

Tu no pots ser, oh folla,

el Júpiter tonant

que arruixa sa Danae

amb pluja d’or canviat.

Ton lloc és baix la taula;

ja els ossos te daran;

llepa la mà que et pega,

resa per ella als sants,

i obre't el pit, que xuclin

a glops a glops ta sang!—

Així, al clar de lluna,

sobre el portal de mar,

la testa bramulava

de l’hèroe català.

I, ai, roda el temps; dels homes

s’esborra lo passat!

Caigueren les muralles,

tombaren els portals,

i agermanats s’apleguen

els propis i els estranys.

Mes, si l’afront vos deixa

els parpres aixecar,

bé la veureu, ben alta,

la gàbia amb el reclam:

i els aucellots, com sempre,

que el piquen revolan